martes, 4 de enero de 2011

Jugar a ser Déu...

M'agradaria jugar a ser Déu. Tot i que la meua condició d'agnòstica no em permet fantasejar massa amb aquest tema, el fet que tots els diumenges dels meus primers deu anys de vida anés a missa amb vestidet, sabatetes i cinta al cap de color blanc de la maneta de la meua àvia encara em passa factura. Per exemple, avui, estava jo gitada al meu balcó mirant al no-res, quan m'ha vingut al cap la idea del títol. Jugar a ser Déu,sí. Surar per tots els llocs al mateix temps, sabent quins són els sentiments de les persones, sabent quins són els seus pensaments, les seues pors més profundes... Seria curiós veure la reacció de les persones si de sobte poderen sentir el que senten els altres que estan al seu voltant, una mena d'empatia suprema. Segur que el món seria molt diferent de com és ara. Podriem sentir la tristor del pobre que demana a les portes d'un supermercat, l'angoixa dels nostres avis, que en ocasions es senten sols i poc estimats a les seues cases, l'amargor d'un xiquet que viu en una família trencada o fins i tot la incomprensió que senten algunes persones que, senzillament, han tingut poca sort en la vida. I aleshores potser, i sols potser, podriem ajudar-los, amb un somriure a l'ascensor, amb una visita inesperada, amb una abraçada o, en definitiva, amb un poc d'amor. Encara que, ben mirat, per donar un poc d'amor tampoc no necessitem ser Déu,no?

2 comentarios:

  1. M'agraden molts les teues entrades...
    Donen ganes de parar-se a mirar el món que ens envolta. I sí, encara que jo també són agnòstica, m'agradaria jugar a ser Déu, per a això que dius, poder saber què senteixen les persones que tinc al meu costat i, sí, com has escrit, saber també què pensen (encara que la gent et sol mirar amb cara rara quan exposes aquesta idea en públic, ja et contaré una anècdota).

    Bé, que ja m'estic anant per les branques... Supose que sí, som capaços de donar amor, però és molt dolent no sentir que és en ambdues direccions o que no et comprenen la manera que tens de donar-lo (crec que no tinc massa empatia).

    Vaja! Estava dient que me n'anava per les branques i encara me n'he anat més. De veres, m'agrada molt el teu blog, espere llegir-te sovint.

    Ah! I ja per a donar fi al comentari, et faré una "mena" de confessió... Tinc un altre blog, sols que d'aquest mai no dic la direcció ni l'enllace amb el meu compte de blogger. És el meu personal, però crec que per a estar en igualtat de condicions, el més natural és que et deixe veure'l.
    http://cierradespuesdeentrar.blogspot.com

    Crec que és tot. Si llegeixes aquest comentari, ja has tingut per a una estoneta (no sé com ho faig per a parlar tant :S).

    Besos!

    ResponderEliminar
  2. ¡Ostrás, gracias por pasarte por el blog!
    Lo creas o no, me ayudas mucho; por ejemplo, ahora, al leer tus palabras, me siento menos sola.
    Y sí, me doy cuenta de que sabes escuchar... ¡Muchísimas gracias!
    Lo último es pasarse, que no escribo tan bien como dices (si lo hiciera, en la prueba de castellano, habría sacado "algo" de nota).

    Mil besos, preciosa. Y, de nuevo, gracias.

    PD: Esta vez comenté en castellano ;)

    ResponderEliminar