martes, 4 de enero de 2011

Jugar a ser Déu...

M'agradaria jugar a ser Déu. Tot i que la meua condició d'agnòstica no em permet fantasejar massa amb aquest tema, el fet que tots els diumenges dels meus primers deu anys de vida anés a missa amb vestidet, sabatetes i cinta al cap de color blanc de la maneta de la meua àvia encara em passa factura. Per exemple, avui, estava jo gitada al meu balcó mirant al no-res, quan m'ha vingut al cap la idea del títol. Jugar a ser Déu,sí. Surar per tots els llocs al mateix temps, sabent quins són els sentiments de les persones, sabent quins són els seus pensaments, les seues pors més profundes... Seria curiós veure la reacció de les persones si de sobte poderen sentir el que senten els altres que estan al seu voltant, una mena d'empatia suprema. Segur que el món seria molt diferent de com és ara. Podriem sentir la tristor del pobre que demana a les portes d'un supermercat, l'angoixa dels nostres avis, que en ocasions es senten sols i poc estimats a les seues cases, l'amargor d'un xiquet que viu en una família trencada o fins i tot la incomprensió que senten algunes persones que, senzillament, han tingut poca sort en la vida. I aleshores potser, i sols potser, podriem ajudar-los, amb un somriure a l'ascensor, amb una visita inesperada, amb una abraçada o, en definitiva, amb un poc d'amor. Encara que, ben mirat, per donar un poc d'amor tampoc no necessitem ser Déu,no?

domingo, 2 de enero de 2011

Estranya

Estranya. Aquesta és la paraula que millor em descriu ara mateix. Estranya però feliç. He sortit de la biblioteca, i tornada de casa he vist un ''je t'aime'' pintat a prop de la meua facultat. He somrigut durant un segon i després la meua cara s'ha tornat seriosa. De camí a casa he recordat moltes coses: moments bons i roïns, somriures, plors... Una lleugera onada de soletat m'ha vingut al cos mentre creuava el carrer i, acte seguit, he pegat mitja volta i he canviat la meua ruta. Els meus peus m'han portat fins el final d'Avinguda Catalunya i en cosa de deu minuts estava entre els braços i l'amor d'una de les meues millors amigues, una d'aquestes amigues que et trauen el somriure només de mirar-les i que li donen sentit a la vida d'una. Després d'una llarga vesprada digna de recordar sí que ha arribat, finalment, el moment que portava tement tot el dia: la tornada a casa. En ocasions tornar a casa pot ser un consol, en altres, no. La meua situació avui era més bé la segona. Quan he tornat a casa el panorama era prou diferent del que jo esperava i un xiquet rubiet i simpàtic m'ha obert la porta cridant de felicitat i dient-me que tenia moltes ganes de que arribara per a jugar a no-se-què, així que, tot i que el meu cos em demanava llit, he jugat a no-se-què amb ell, i després ens hem posat a llegir. A la mitja hora de lectura el xiquet no ha pogut més i s'ha adormit. Jo l'he tapat amb una manteta i he apagat el llum. Per a la meua sorpresa, quan anava a tancar la porta, m'ha cridat. -Miri, dona'm un beset- m'ha dit. M'he acostat i li he donat un beset, ens hem abraçat, m'ha dit que em volia molt i jo també li ho he dit a ell. Després de tot açò el sentiment de soletat havia desaparegut totalment i m'han vingut ganes d'escriure. I així ha aparegut aquest blog :)